why not?

"La música és una cosa personal"

2009-07-15T11:17:00.000-07:00

Entrevista a Claudia Bardagí, pianista, cantant i compositora.

Néta de la coneguda pianista Alicia de Larrocha i neboda del músic, compositor i intérpret, Josep Maria Bardagí "mestre Bardagí", als 22 anys, Claudia Bardagí Serra segueix la tradició familiar empesa "per la genètica" que segons ella l'ha portat a apassionar-se per la música i a "intentar" viure d'ella. Després de realitzar estudis de violí, piano, solfeig i armonía a l'Academia Marshall de Barcelona, on també ha donat classes particulars, i a L'Aula de jazz, aquesta jove artista viu actualment a Nova York on segueix estudiant i treballant amb el que més li agrada.

Què és per a tu la música? Cap a on creus que va aquest art actualment?

Claudia- La música, per a mi, és una cosa personal; una cosa personal que comparteixes amb el públic. No és alguna cosa fixe i, per tant, tampoc segura, però no hi ha plaer més gran que fer música per que t'agrada. Jo crec que ara s'ha de composar, composar molt per crear nova música i no quedar-se estancat en creacions d'altra gent. De vegades, la gent s'obsessiona tant en crear una peça original, que acaben fent coses difícils, amb molts instruments, però no innoven. Temes genials com If it's magic d'Stevie Wonder estan composats només per veu i arpa.

Fa gairebé un any que vius a Nova York. Què hi vas anar a buscar allà? Es més fàcil obrir-se camí com a professional de la música que aquí a Catalunya?

Claudia- A més a més de que com a experiència vital és bàsica, a Nova York hi vaig anar a apendre jazz i a escoltar música en directe. Aquest estil musical va nèixer a Amèrica i és allà on un té l'oportunitat de veure grans figures del jazz en petits bars o locals, de molt a prop. Aquí a Catalunya això és impossible, ja que has de pagar molts diners per veurel's als festivals.

Com es guanyen la vida els músics de jazz a EE.UU.?

C- Els grans músics de jazz diuen que on es guanyen la vida és a Europa. Els europeus solen valorar molt més allò que ve d'Amèrica que el que tenen aquí. Aquesta tendencia hauria de canviar perquè sembla que si no has estat als EE.UU. no ets ningú.

I els músics joves com tu, com es guanyen la vida a una ciutat com Nova York?

C- És molt difícil viure de la música als Estats Units; allà, la meva parella i jo formem un dúo de veu i piano i vivim de fer petits concerts per ambientar locals, però només paguen bé als restaurants, a la resta de llocs el que guanyes són propines, de vegades inclús toquem gratis, simplement per guanyar experiència.

Creus que es pot viure exclusivament de la música?

C- Si tot va malament: casaments, batejos, comunions i creuers; és el lema de tot músic (riures). No faig broma, però personalment, si no pogués viure només de la música, encara que crec que es pot, em dedicaria a la pintura, la meva altra gran passió, i compaginaria les dues arts per sobreviure.

A més a més de cantant i pianista, també composes les teves propies cançons. Com t'inspires?

C- Abans composava temes instrumentals, però el fet de viure a una ciutat com Nova York m'ha fet compondre temes de jazz, rock-jazz, bossanova... en anglès. Caminant pel carrer em sorgeixen idees per composar, ho apunto on puc i quan arribo a casa em poso a treballar. Però una composició pot tardar un mes o més en sortir bé.

Els teus pares son músics, i dins la teva família hi ha talents musicals com la pianista Alicia de Larrocha o Josep Maria Bardagí. Creus que això t'ha influit decisivament en dedicar-te a la música? T'han recolzat molt a casa teva per dedicar-t'hi?

C- Totalment. Jo crec que es genètic. Als cinc anys ja em van apuntar a piano perquè no parava de pujarm-hi sobre el que tenia a casa. De la meva tieta-àvia, Alicia de Larrocha, tinc la part clàssica i d'estudi que ella mateixa em va ensenyar; i la part més lliure i de composició em ve del Josep Maria. Sento que tinc influències de tots dos.

A més a més dels músics de la família, tens altres influències musicals?

C- Sí, és clar. Sting, Pat Metheny, Bach, Brad Mehldau, The Beatles, Joan Manel Serrat, Stevie Wonder... Des de petita he sentit cançons d'alguns d'aquests grans músics a casa meva i han estat la meva gran inspiració.

El músic del moment.

C- Esperanza Spalding. Aquesta nordamericana de 25 anys està començant a ser coneguda i és molt bona. Toca el contrabaix, canta i composa bossanova, samba, jazz i funk. Escoltin-la!

Què tens a dir de la música a Internet?

C- Amb internet, els músics vénen molts menys CD's, però alhora també fomenta la divulgació de la teva música amb pàgines web pròpies on pots vendre els teus discos i amb pàgines com myspace. També hi ha programes com Spotify on els músics cobren algo cada vegada que algú escolta una peça seva, però sempre són quantitats petites.

Quins plans tens per al teu futur professional? On et veus d'aquí a deu anys?

C- Estic pensant en formar un trio amb un bateria i un baixista, aquí a Barcelona. M'agradaria formar un grup de la meva generació, amb estudiants joves que tinguin una mica d'experiència, crèixer tots junts com a grup i després grabar un disc. Només espero que d'aquí a deu anys segueixi vivint de fer la meva música, que no serà fàcil, però ho intentaré.

Atrapados en la red

2008-09-03T10:57:00.000-07:00

IVANA PADIERNA. Barcelona 1.IX.08

Más de 300 amantes de la informática y de los videojuegos pasaron el fin de semana en el Barcelona Lan Party festival conectados a internet

Llegaron a las puertas del Palau Sant Jordi cargados con tres fuentes operadoras, dos pantallas, dos portátiles, tres tiendas de campaña y varias esterillas. Aida, una joven estudiante de 17 años, y otros dos miembros de su equipo de juego vinieron en coche desde Madrid y pagaron 32 euros por cabeza para poder instalarse, desde el pasado viernes y hasta ayer domingo, en la Barcelona Lan Party. Se trata de un festival que ha reunido a expertos y aficionados de los videojuegos más innovadores, llegados desde distintas partes del país para competir en diferentes torneos e intercambiar información con los más de trescientos fans del gaming inscritos en esta fiesta lan. La organización se puso en marcha el pasado octubre, cuando se empezaron a pedir las subvenciones que han sido concedidas por la Generalitat y el Ayuntamiento de Barcelona para garantizar la conexión a internet a 512 aparatos como máximo. Los organizadores son unas cuarenta personas, entre ellos veinte voluntarios, que han trabajado duro para hacer posible una instalación de gran envergadura, en la que tanto los participantes como el staff se han quedado a dormir en la zona de descanso habilitada para ello con vestuarios y duchas. Ha sido un no parar de 72 horas en las que ha habido torneos, música de los pinchadiscos invitados, talleres, exposiciones y ponencias, entre otras actividades del mundo que engloba internet y las nuevas tecnologías. En la zona Lan Party, donde se han disputado los diferentes torneos de la fiesta, los usuarios instalaron sus preciadas máquinas de manera ordenada, una al lado de la otra, para conectar su ordenador con el del vecino y alcanzar así sorprendentes velocidades de interconexión con las que pasarse archivos de gran tamaño en tan sólo unos segundos. Entre filas podían verse ordenadores adornados con mascotas, convertidos en un camión de bomberos, tuneados a todo color e incluso algún que otro simulador de vuelo construido artesanalmente con un efecto muy logrado. Parece una señal de que sus dueños deben compartir muchas horas de recreo en busca de emociones fuertes y diversión. La mayoría son jóvenes, enérgicos y muy competitivos. Muchos de ellos llegaron dispuestos a pelear por premios como el de 650 euros concedido al vencedor del torneo de Counter Strike 1.6, el recreativo "más jugable y menos mentiroso de todos", según Santiago, un madrileño de 21 años. "Pero sobre todo vine a pasarlo bien con los chicos", asegura Aida, una de las pocas chicas que se pueden encontrar en este tipo de campeonatos. Y así es, algunos sacan el ordenador de casa en busca de amigos con los que compartir su pasión por uno de los pasatiempos que es el que causa más furor del momento. La estancia en una lan permite a los participantes conocer en persona a otros usuarios de internet, rompiendo así la fría barrera que se crea al estar detrás de la pantalla. "Es la primera vez que le veo la cara, pero he oído hablar mucho de él", dice Gabriel, de 23 años, señalando al que, asegura, es "el mejor de España" en su especialidad de juego. Y el muchacho sabe lo que dice. En el punto de mira está Jonathan, un joven barcelonés de 21 años que lleva desde los 14 enganchado a estos juegos cibernéticos y actualmente es uno de los cinco jugadores de la selección española de Counter Strike Source. "Llevo ocho años viajando por todos los países del mundo donde se organizan campeonatos oficiales. Este verano cada miembro del equipo ha ganado 12.000 euros en un mes", explica orgulloso. Eso sí, toda gran recompensa lleva detrás una disciplina. Ellos quedan, sin falta, para entrenar dos horas al día.

Gaudí, entre fiesta y siesta

2008-09-03T10:49:00.000-07:00

ANCEL.LA SANTOS / IVANA PADIERNA / GLÒRIA PALLARÈS 22.VII.08

Barcelona atrae a oleadas de jóvenes extranjeros por su fama de cosmopolita y desenfrenada

Son jóvenes, rubios, guapos y van subiendo la Rambla... en busca del mar. Es su primera noche en Barcelona y a la una de la madrugada ya están tan ebrios que son incapaces de encontrar la playa. Este grupo de franceses es uno de tantos que copan las calles de la ciudad aprovechando las vacaciones. La fórmula "Gaudí, fiesta y siesta" ha calado entre jóvenes de todo el mundo que acuden en tropel a la urbe de moda buscando el combinado perfecto entre turismo y ocio.

Hordas de jóvenes se concentran en el Born, Ciutat Vella y la Barceloneta dispuestos a quemar la noche. Barcelona será multicultural, pero extranjeros y locales son como el agua y el aceite: no se mezclan. La míticao tasca L'Ovella Negra, por ejemplo, cuenta con un establecimiento cercano a la Rambla tomado por rebaños de extranjeros, mientras que los autóctonos se refugian en su otra sede - bastante más periférica - en el Poblenou. "Es difícil conocer a catalanes. Está plagado de extranjeros", dice Olivier, un belga de 33 años que ha venido en busca de amistad y lo que surja.

En efecto, Barcelona atrae a la muchedumbre por su fama de hot - calurosa pero también caliente en inglés - . Cerca de la plaza Catalunya, un grupo de británicos quemados - no sólo por el sol - se apiña en torno a una mexicana que publicita un pub. "¿Estás incluida en el paquete?", le espetan desinhibidos.

Ni la brisa marina impide que la temperatura suba al acercarse al paseo marítimo. La noche barcelonesa tiene un buen clima, pero sobre todo, un buen ambiente. "Aquí todo el mundo es feliz. Me encanta", afirma Megan, de Irlanda. Barcelona es Eldorado para muchos extranjeros que ven en ella una Arcadia del "buen rollo", el diseño y el relax. Karol, una polaca de 18 años, explica: "Siempre había querido venir porque es la ciudad con la mejor fiesta de Europa". Uno de los emblemas de la noche barcelonesa podría ser "tots hi cabem", como se lee en la referida taberna rústica de la calle Sitges. Allí se alternan catalanes, inglesas con tacones y pestañas apelmazadas, americanos con look playero e italianos con enormes gafas de sol y pelo engominado. Aunque el ambiente es internacional, la comida es typical Spanish.Bravas, jamón y pa amb tomàquet acompañados de grandes jarras de cerveza y sangría. Todo muy auténtico. Incluso los vecinos, que les arrojan de todo si salen haciendo ruido del local.

Y quien no sigue la marcha es porque no quiere. La discoteca Pachá, por ejemplo, fleta autobuses cada veinte minutos para transportar a sus clientes desde la plaza Catalunya hasta la Zona Universitària. Cuando las discotecas cierran, es el turno de los afterhours,que pueden estar abiertos hasta mediodía. "En Inglaterra es impensable salir un martes hasta las seis de la mañana", dice Caroline.

Sin embargo, no todo el monte es orégano. "Algunas zonas están sucias y huelen a orines", explica Flo, de Alemania. Aunque lo que más preocupa es la inseguridad. "Nos sentimos vulnerables paseando solas por la noche. Ya nos han robado dos veces", se lamenta Kate, de 21 años. "De todos modos, recomiendo Barcelona", concluye.

Quien prueba repite. En efecto, la mayoría de los extranjeros que vienen a la ciudad ya había estado o está deseando volver. El espejismo de Barcelona pervive más allá de la inseguridad, el bochorno y las multitudes. La visita a algunas mecas del modernismo, a las joyas de Gaudí, es una pequeña redención por las noches de exceso y las mañanas de resaca. Han quedado descansados. Hasta la próxima.

Gaudí sobre ruedas

2008-09-03T10:43:00.000-07:00

IVANA PADIERNA. Barcelona 11.VII.08

Para disfrutar de la obra de Antoni Gaudí ya no es necesario hacer largas colas en la Pedrera, ni en la Sagrada Família, ni tampoco pelearse por acceder al Park Güell. A partir de hoy, tanto los visitantes como ciudadanos tendrán una oportunidad alternativa de aproximarse a uno de los artistas más universales.

El Departament d'Exposicions de la Fundació Caixa Catalunya, inspirándose en la originalidad del arte gaudiniano, ha querido rendir homenaje al artista con un singular e innovador concepto de exposición de su obra, poniendo una especial atención a uno de sus edificios más emblemáticos: la Pedrera. La puesta en práctica de esta idea ha resultado el llamado Bus Gaudí la Pedrera, un autobús de un llamativo color rojo que exhibe, en su espacio interior de cerca de 50 m2 y laterales extraíbles, audiovisuales de la más alta tecnología que permiten una aproximación a la vida y la obra del arquitecto.

El Bus Gaudí abrirá sus puertas a partir de hoy en la plaza de la Catedral de Barcelona, dónde podrá visitarse hasta el próximo domingo. Luego, el 23 de julio el sofisticado vehículo emprenderá una ruta por las otras tres capitales de provincia y diversas comarcas durante todo el verano hasta el 20 de septiembre. Será entonces cuando la expo móvil ampliará sus fronteras para recorrer la Comunitat Valenciana durante todo el curso escolar 2008-2009, parando en más de sesenta poblaciones donde Caixa Catalunya tenga implantación, y ofreciendo, por las mañanas, aulas taller programadas a escolares desde primária hasta bachillerato, además de visitas libres por las tardes.

Gracias a fotografías y filmaciones hechas desde helicópteros, se pueden observar las diferentes técnicas arquitectónicas y artesanales empleadas en la construcción de la Pedrera, todavía mejor de lo que puede hacerse desde la mítica construcción. El metal, la cerámica, la tiza, la piedra, el vidrio o la luz cobran vida a ojos de los visitantes de esta atractiva exposición sobre ruedas que estará destinada principalmente a visitas escolares, pero que también recibirá de forma gratuita al público en general, que podrá gozar de la exposición en catalán, castellano e inglés.

Trinitat Vella sustituirá la cárcel por viviendas sociales y equipamientos

2008-09-03T10:40:00.000-07:00

Vivir en Barcelona. 3.VII. 08

Los vecinos del barrio de Trinitat Vella, en el distrito de Sant Andreu, tienen a partir de hoy una función participativa en la transformación del espacio libre que quedará en el barrio con la desaparición de la prisióna. De los 26.900 m2 de terreno que ganará la zona , 8.000 estarán destinados a equipamientos municipales y 22.000 se emplearán en la construcción de al menos 300 pisos de protección oficial. Así lo explicó ayer el delegado de Vivienda del Ayuntamiento de Barcelona, Antoni Sorolla, que quiso destacar la gran oportunidad que este proyecto supondrá para un barrio que tiene un 33 por ciento de población extranjera.

El Ayuntamiento inició ayer un proceso de participación vecindal con una campaña de comunicación que ha de animar a la colaboración ciudadana. La campaña incluye un taller participativo y el reparto de formularios en los que los vecinos podrán dar a conocer sus preferencias sobre el tipo de equipamiento que consideren más necesario y que podrán entregar hasta el próximo 31 de octubre. Será entonces cuando la Generalitat comenzará el traslado de los primeros reclusos a Brians II. En una segunda fase, la del cierre definitivo de la cárcel de la Trinitat, dentro de dos o tres años, los presos restantes serán desplazados a la nueva prisión que ha de construirse en la Zona Franca.

También a finales de este año comenzarán las obras de los bloques de viviendas. Por lo que se refiere a los equipamientos, una vez los vecinos hayan expresado sus prioridades, se hará una jornada de reflexión en la que técnicos especializados harán una valoración de los sugerimientos recogidos. La presentación final del proyecto está prevista para febrero del 2009.

El gran lifting de la justicia

2008-09-03T10:31:00.000-07:00

IVANA PADIERNA. Barcelona

Después de más de veinte años del inicio de su construcción y con una explosión de por medio, el 11 de junio de 1908 pudo inaugurarse, por fin, en Barcelona el que hoy es el Palau de Justícia. Ahora han transcurrido cien años y el lifting se hace imprescindible. La consellera de Justícia, Montserrat Tura, presentó ayer las líneas maestras de lo que será el emblema de la justicia en el siglo XXI.
El edificio fue fruto de la colaboración de dos grandes arquitectos catalanes del momento: Josep Domènech i Estapà (uno de los primeros modernistas) y Enric Sagnier i Villavecchia (de estilo clásico) se encargaron de levantar una pequeña ciudad judicial que agruparía todas las dependencias de la administración de justicia de Catalunya en un solo edificio de una gran riqueza artística. Ahora, cien años después de su debut, el Palau necesita con urgencia una restauración. "Una rehabilitación que le permita vivir cien años más". Así lo expresó ayer la consellera de Justícia, Montserrat Tura, en el Tribunal Superior de Justícia, donde aprovechó para anunciar la publicación de un libro conmemorativo del centenario del Palau y una exposición que podrá verse en el Museu d~Història de Catalunya el próximo septiembre. El emblemático edificio será la nueva sede de los máximos órganos judiciales de Catalunya . Para ello, la Generalitat invertirá unos 9 millones de euros que se destinarán principalmente a trabajos de reforma y rehabilitación de la fachada, las cubiertas y el vestíbulo del edificio.
"Existe una clara voluntad de la Generalitat en hacer posible un Palau adecuado a una sociedad cambiante", aseguró Tura, acompañada del arquitecto redactor del nuevo proyecto de remodelación, Carles Buxadé. El arquitecto ha querido poner especial atención en garantizar la seguridad del edificio que "no tiene espacio suficiente para las medidas de control", ya que estas no se previeron en el momento de su construcción. La reforma más urgente la necesita el vestíbulo, cuyo principal enemigo es la humedad de su pavimento. "Hace falta proteger la fachada de desprendimientos, salvar las cubiertas de las grietas y restaurar los techos poco rígidos y muy flexibles" informó Buxadé, que apuntaba tener "soluciones claras que serán duraderas y de fácil mantenimiento".
Además de las diversas obras que empezarán a hacerse este mes de junio, el proyecto prevé también la exposición de un monumento decorativo que represente a la justicia en la entrada principal. Miquel Barceló es uno de los artistas que se barajan para realizar dicha obra. El "palacio de artistas", así calificado por Buxadé , conserva en sus fachadas una cincuentena de esculturas de los artistas Josep Maria Sert, Enric Simonet y Joan Llimona que necesitan una "protección urgente" para mantener en condiciones estas obras de gran valor artístico.

"¡Son iguales!"

2008-06-20T10:17:00.000-07:00

IVANA PADIERNA
Barcelona

OPEN SABADELL ATLÁNTICO-TROFEO CONDE DE GODÓ. GEMELOS ÚNICOS.
Los hermanos Bryan ya piensan en la Copa Davis ante España

Una muchedumbre en la edad de la inocencia se amontona a las puertas de la sala de jugadores del Real Club de Tenis Barcelona. Alguien les ha dado el chivatazo de que por aquí va a salir Rafa Nadal para dirigirse a una rueda de prensa. Los chavales atienden ansiosos en fila india, dejando el espaciomínimo necesario por donde escapará su ídolo. Le hacen el pasillo al verdadero campeón. Al cabo de unos minutos de espera, parece que emerge alguien por la inaccesible puerta custodiada por tres polis. Los niños, asombrados, no reconocen al personaje. "¿Cómo te llamas? ¿Has ganado?", le pregunta un caza autógrafos al misterioso jugador, que tiene toda la pinta de no entender la petición del chaval. "¡Hay dos! ¡Son iguales!", exclama una réplica en miniatura de Maria Sharapova. La niña lleva toda la razón. Hay dos y son iguales. Son Mike y Bob, más conocidos como los hermanos Bryan, que cumplieron 30años el pasado martes. La mejor pareja de dobles del mundo durante los últimos tres años. Unos minutos de observación en la pista 3 dan fe del imponente tándem que forman los gemelos californianos. Se percibe, aunque sea por la envidiable seguridad con la que saltan a la pista (salen brincando, literalmente), que los brothers cultivan desde sus inicios una palpable telepatía. Dedicando unos segundos a examinar sus fugaces gestos, se aprecia una tremenda conexión entre los Bryan. "Cuando él me mira, ya sé lo que está pensando", asegura Bob ante el asentimiento de cabeza de su inseparable Mike. "La verdad, no sé qué leyó en mi mente cuando tiraba todas esas bolas fuera", replica éste, aguantándose la risa. Pero cualquiera que les haya visto jugar sabe que se trata de un simple cachondeo –ese que les caracteriza fuera de la pista–, porque a la hora de la verdad los twins se adivinan los golpes con una facilidad que asusta. Ayer le tocó a la pareja Chela-Cuevas (6-1, 6-2) comprobar la vertiginosa complicidad que une a este llamativo tándem. El miércoles fueron Calleri y Starace. Su juego es simple. Pero no por fácil, sino por altamente rítmico y en sintonía. Ni un marcador en contra, ni una superficie tabú para un par de americanos les apartan de invertir el resultado y salir victoriosos. "Jugar en tierra no es un problema, el problema son los españoles, que en esta superficie son muy peligrosos", explica Mike mirando de reojo al próximo duelo de Copa Davis ante España. "Pero tener un rival duro nos motiva. Nos gusta competir", dice Bob, al tiempo que comparte una manzana con su igual. Y, aunque está claro que los Bryan llevan la competición a su ritmo, aseguran que tienen todavía más feeling tocando juntos en su grupo musical Bryan Bros Band, donde Mike toca la batería mientras Bob hace sonar los teclados. "Tocamos por pura diversión, porque nuestro trabajo serio lo hacemos en la pista", indica
Mike antes de que Bob, entre risas, le apague el micrófono. Un buen rollo que alcanzaría sus mayores alegrías si los Bryan consiguieran el oro en los Juegos Olímpicos. "La medalla es algo mucho más especial que ganar otro Masters Series –poseen ya 45 títulos–. Sería un sueño hecho realidad", confiesan.

Rebelión en la Copa Davis

2008-06-19T12:09:00.000-07:00

IVANA PADIERNA
Barcelona

Alta tensión en la Federación Española de Tenis. Por un lado el presidente, Pedro Muñoz. Por el otro, el capitán, Emilio Sánchez Vicario. Por un tercero, los jugadores. La elección de la sede de semifinales de la Copa Davis ha provocado un conflicto interno de gran voltaje. Los tenistas, dispuestos a rebelarse, acusan al presidente de incumplir su promesa de que la eliminatoria se celebraría en las condiciones que ellos quieren (en una ciudad que esté al nivel del mar), el capitán denuncia que Muñoz quiere llevarse el duelo contra Estados Unidos a Madrid (a 650 metros sobre el nivel del mar), y el presidente se defiende pero reconoce que quizás no pueda cumplir con la palabra dada. Hasta tal punto hay un conflicto que Emilio, que según la Federación no ha presentado su dimisión, voló ayer a Roma, donde anoche tenía previsto reunirse con los jugadores. En Bremen, tras doblegar a Alemania, los tenistas recibieron la promesa de que se les tendría en cuenta para la eliminatoria que se disputará del 19 al 21 de septiembre. Los jugadores, satisfechos de poder tener voz en la decisión, pusieron dos únicas condiciones: jugar al aire libre y al nivel del mar. Pero su petición no se está teniendo en cuenta, tal como se acordó previamente. Ya que, aunque habrá que esperar al próximo viernes para conocer el nombre de la sede oficial donde se jugará el campeonato (Tenerife, Gijón, Madrid o Benidorm), todos los dedos apuntan a Madrid. "Que Madrid tenga más oportunidades
es una absoluta falsedad. No hay el más absoluto compromiso con ninguna de las ciudades candidatas", se empeña en aclarar Pedro Muñoz. Pero considerando la valoración que él mismo hace sobre la importancia de las áreas económica, política y social, la capital española es la que tiene más puntos, con la plaza de Las Ventas. El presidente está recibiendo presiones y Madrid es la que más dinero ofrece (1,5 millones, por los 750.000 mínimos requeridos). Sólo hay un problema, y es que Madrid es la única de las cuatro ciudades seleccionadas que no cumple el requisito demandado
por el equipo. Jugar en Madrid supondría perder una ventaja frente al equipo estadounidense, que se caracteriza por tener un saque tremendamente rápido, y además, jugando al nivel del mar, las bolas pierden velocidad, factor que favorecería a España. Viendo la que se les viene encima, los jugadores no están contentos. Se sienten engañados por su presidente. Traicionados. La traición ha puesto a los jugadores en pie de guerra. El capitán del equipo español, Emilio Sánchez Vicario, viajó ayer a Roma para apaciguar el ambiente entre los tenistas. Algunos planteanuna situación límite: el presidente o los jugadores, mientras otros
están dispuestos a jugar donde sea siempre que el presidente asuma la culpabilidad de una posible derrota. "Las negociaciones están en un punto complicado –explica Sánchez Vicario–, el problema es que el presidente nos ha dado la palabra de que nos
escucharía. Si él ahora quiere tomar una decisión sin escucharnos, que lo asuma", sentencia el capitán. El conflicto está ahora bastante lejos de cerrarse.

Primavera en Praga

2008-06-19T11:44:00.000-07:00

Treinta años después, Martina Navratilova (51) vuelve a ser checa. Recuperará sus orígenes sin perder sus privilegios actuales. La ex número uno mundial de tenis –lo fue durante 331 semanas, entre 1978 y 1986–, que había solicitado la nacionalidad checa la pasada primavera, aseguró ayer que también mantendrá el pasaporte estadounidense para disponer de la doble nacionalidad. Según explicó ayer en Tokio,
Navratilova había emigrado a Estados Unidos en 1975 para impulsar su carrera, ante la prohibición de la federación checa para jugar en Estados Unidos, país en el que, recuerda, "en aquel entonces tenían lugar el 90% de los torneos". Era el tiempo de la guerra fría. Retirada del circuito en el 2006, Navratilova ofrece hoy partidos mixtos y de exhibición. El próximo sábado se enfrentará a la que fue una de sus
eternas rivales, la alemana Steffi Graf. Encuentro que, confiesa la tenista, le produce "mariposas en el estómago". "Para este público, lo que importa no es que ganes o no, sino que juegues bien", dijo. Lo que no le provoca nervios, pero sí malestar, son los gritos que algunas jugadoras emiten en la pista de juego. Sonidos que la histórica tenista considera que "no son necesarios y deberían estar prohibidos
por las autoridades del tenis". "Molestan y distraen". A pesar de que gritaba, Navratilova no reprime halagos hacia Monica Seles, según ella una de sus rivales más duras de su trayectoria. "Aunque mi peor adversaria era mi abuela: jugué con ella
cuando era pequeña".

Dues carniceríes, dues Barcelones

2007-06-03T14:26:00.000-07:00

Els problemes de Sarrià i la Barceloneta explicats pels seus carnicers

A la carnicería Mir del carrer Major de Sarrià la mestressa Ana Maria Mir xerra animadament amb una clienta mentre la seva dependenta atén a la resta. “A Sarrià s’hi viu bé, hi ha gent de calers” afirma Àngels Batlle, més coneguda al barri com l’Angelona, una dona viuda de 70 anys i sarrianenca de tota la vida. Una passejada pel carrer Major de Sarrià i pels seus voltants posa de clar manifest que es tracta d’un barri on hi predomina la classe mitja-alta i els comerços més antics comparteixen vorera amb les botigues de roba i complements més modernes. El districte de Sarrià-Sant Gervasi es caracteritza per ser una zona residencial i benestant amb escoles i centres sanitaris de prestigi. L’Angelona diu estar orgullosa del barri que l’ha vist crèixer i assegura que el que més li agrada és la gent. Se sent afortunada pel fet de poder dir que a Sarrià hi ha vingut gent nova però no s’ha perdut el caràcter sarrianenc de sempre.
Per a ella “Sarrià és el millor barri de tots”, ho diu recordant una dita popular: “Terrassa els de mala raça, Sabadell els de mala pell, Barcelona uns embusteros i Sarrià la flor del rei”. Justifica aquesta distinció entre Barcelona i Sarrià alegant que al barri sempre s’han sentit una zona a part, i que actualment “quan fan manifestacions o fires a Barcelona, nosaltres no ens en enterem”. Als sarrianencs els hi costa veure’s formar part del conjunt de la ciutat des del 1921, quan l’Ajuntament de Barcelona va reobrir un expedient d’agregació i, malgrat l’oposició dels sarrianencs, Sarrià va quedar agregat a la ciutat per decret reial, sent així l’últim poble dels voltants a incorporar-se a Barcelona.
Tot i l’orgull que senten els sarrianencs envers el seu barri, la mestressa Ana Maria i l’Angelona coincideixen a l’hora d’indifnar-se pel que és, segons elles, el pitjor del barri: “aquí hi falta un bus urbà” diuen alçant la veu. Ara fa 3 anys que van treure l’autobús que passava pel carrer Major de Sarrià i que ara el lloc més proper on para és a l’Avinguda Foix que es troba a dalt del barri on tots els carrers fan pujada. Mentre mestressa i clienta parlen del tema, passa per davant de la carnicería una senyora d’uns 80 anys a la qual l’Angelona reconeix i saluda alegrement. La dona puja el carrer amb el carro de la compra ple i, amb grans esforços, aconsegueix arrossegar-lo carrer amunt. “Ho veus, la gent gran ja no podem amb aquestes pujades, necessitem el bus. És una vergonya” diu indignada l’Angelona recordant que, a més, l’ambulatori està molt lluny del nucli antic on hi viu molta gent d’edat avançada.

Una altra cara de Barcelona

Els germans Batllori, Trini i Mario, de 40 i 36 anys, amos d’una de les carniceríes més antigues de la ciutat situada al mercat de la Barceloneta des de 1875, no troven a faltar un autobús urbà ja que el barri, entre el metro, els taxis i els autobusos, està ben comunicat pel transport públic. La cara amarga de la Barceloneta és una altra: l’incivisme. A en Mario Batllori el que més li agrada del seu barri és el mar, però es queixa de la falta d’ambient comercial i de l’incivisme que s’està produint en els últims anys. Pere De Val, carnicer des de fa 50 anys a Carns Batllori, recorda que anbans el barri era un típic punt de la costa i tenia un ambient tranquil on la gent venia a passejar per la platja i ara “deixes el pis tancat i te’l trobes obert”.
L’onada d’inmigrants i el creixent nombre de turistes que en els últims anys han anat visitant la Barceloneta, preocupen als barcelonetins que veuen com es va perdent el caràcter originari del barri per convertir-se en una zona caracteritzada per l’oci i l’hosteleria, amb la platja com el principal i gairebé únic punt d’atracció turística. “Abans la platja era nostre, del barri, i ara és de la ciutat” diu Trini Batllori mentre recorda l’ús turístic i exclusiu que l’Ajuntament n’està fent de la platja de la Barceloneta.
En els seus orígens, la Barceloneta era un barri caracteritzat per la pesca i les activitats portuàries on els seus habitants eren originaris de la ciutat. Actualment, el mercat de la Barceloneta el visiten tot tipus de clients, “tan pot venir a la parada una senyora d’alt poder adquisitiu, com un inmigrant amb poder adquisitiu baix, com un pidulaire amb 50 céntims demanant alguna cosa per menjar” explica Pere De Val.
Com a contrast de l’ambient popular que encara avui dia s’hi viu al nucli antic de Sarrià, els Batllori creuen que la Barceloneta necessita a hores d’ara un impuls econòmic per crear al nucli més antic “un incentiu, com ara una escola d’idiomes o un centre cívic, per què la gent es vegi obligada a venir per l’interior del barri i no només per l’exterior (la platja)”. Mario Batllori explica que el mercat ja ha contribuit força a revifar l’originari ambient de barri, però assegura que encara queda molt per fer.

Eleccions municipals maig 2007

2007-05-22T04:18:00.000-07:00

Entrevista a Aintzane Conesa

Regidora número 3 del PSC de Sant Cugat del Vallès i cap de campanya de les eleccions municipals maig ’07.
Membre fundadora de les JSC

“Sant Cugat necessita recuperar l’esperit
de poble”

-Quina trajectoria va seguir per formar part de la regidoria del PSC de Sant Cugat?
-Vaig entrar al PSC amb setze anys i dos anys més tard formava part d’un grup d’opinió del partit. Sóc membre fundadora de les Joventuts Socialistes de Catalunya. El 2003, amb vint anys, era la número cinc de les llistes i sóc regidora des d’aleshores. Actualment sóc la número tres de la candidatura i dirigeixo la campanya electoral de Sant Cugat amb moltes ganes i confiança.

-Quins són els punts forts de la vostra campanya?
-La nostra principal premisa és fer dels reptes oportunitats. El primer repte que té Sant Cugat és el creixement a cop de promoció urbanística que ha experimentat en els últims anys. És un model de creixement urbà dispers en zones residencials que ha creat un ambient molt fred entre els ciutadans. Nosaltres proposem que hi hagi una xarxa de centres cívics en tots els barris, ja que els equipaments públics són la garantia que la gent s’hi trobi, s’hi relacioni i s’hi conegui. Sant Cugat necessita recuperar l’esperit del poble que va ser. Ha de primar la iniciativa pública sobre la iniciativa privada.

-On creu que es troba el límit en el brutal creixement urbanístic que ha sofert la ciutat als darrers anys?
-El nostre límit és el límit que hem pactat. A l’anterior legislatura vam fer el “pacte de creixement” en el qual es limitava el nombre d’habitants a Sant Cugat en 90.000 i, a més, es preveia com crèixer alhora en serveis públics. Ara tenim la responsabilitat de pactar un pla d’equipaments entre totes les forces polítiques per garantir que aquest creixement no impliqui una pèrdua de la qualitat de vida.

-La majoria de joves santcugatencs es veuen obligats a marxar de la ciutat quan decideixen independitzar-se. Quines mesures es prendran per facilitar l’accés dels joves a les vivendes?
-Creiem que han d’haver altres línies d’actuació a més de la promoció d’habitatge públic. Gràcies al govern de la Generalitat tenim a Sant Cugat una oficina local d’habitatge que actua d’aval si els joves no paguen el lloguer als propietaris. En el nostre programa electoral proposem unes bonificacions en l’IBI als propietaris de les vivendes deshabitades perquè posin les seves propietats al mercat de lloguer.

-El candidat socialista Salvador Gausa ha acusat recentment l’actual govern convergent d’estar més preocupat pel creixement urbanístic de la ciutat que per la cultura. Quina proposta feu des del PSC per prioritzar la cultura del municipi?
-Nosaltres creiem que a Sant Cugat hi ha un nivell cultural bastant alt dins de la mitjana de Catalunya. Per això volem per a l’Auditori de Sant Cugat un programa de més qualitat i no tan comercial. A més volem promoure altres espais de cultura a part de l’Auditori, com per exemple les galeries d’art i el teatre La Unió.

-En la vostra campanya presenteu l’Educació com un dels punts forts del programa electoral. Sant Cugat és un dels municipis amb més població infantil de Catalunya. Creu que hi ha suficients places a les escoles públiques?
-Actualment patim un dèficit de places públiques. No s’ha construit a Sant Cugat cap escola bressol pública en aquest últim mandat. S’ha de garantir que tots els infants de Sant Cugat puguin tenir una plaça a l’escola bressol pública perquè aquest és un eix de les polítiques de conciliació.

-Respecte a la sanitat pública, és cert que Sant Cugat no disposa de cap ambulància que tingui la base dins el propi municipi?
-Fins ara Sant Cugat no disposava d’ambulàncies propies però recentment s’han posat dues ambulàncies de vint-i-quatre hores. Ara el que cal és un vehícle d’atenció medicalitzada (VAM) que encara no podem tenir perquè va sempre vinculat a un hospital.

-No creu que és força preocupant que una ciutat de 90.000 habitants com Sant Cugat no tingui un hospital públic?
-La Conselleria de Salut ens va donar l’oportunitat de tenir un hospital públic, però l’actual alcalde Lluís Recoder va proposar uns terrenys que no eren municipals (pertanyien a la Generalitat) per a la ubicació de l’hospital i, finalment, el centre va adjudicar-se a Rubí, on sí es van oferir uns terrenys propis del municipi. Tot i així, estem contents de poder comptar amb un hospital de referència a Rubí, on s’hi pot accedir fàcilment des de Sant Cugat.

-Creu que ha resultat eficaç la presència dels Mossos d’Esquadra a Sant Cugat? Era realment necessària la incorporació del cos policial al municipi?
-Era necessari i estem satisfets de la incoporació dels mossos. És cert que hi ha hagut casos de robatoris amb violència i robatoris silenciosos, però el conjunt de forces polítiques tenim la responsabilitat de no crear alarmisme en aquest tema. Pot haver-hi sensació d’inseguretat però el cert és que hi ha una seguretat efectiva. Des del PSC proposem la incorporació de 24 agents de la policia local per al proper mandat. El problema que hi ha hagut fins ara no ha estat el nombre d’efectius, sinó la gestió d’aquesta seguretat.

Entrevista a Ferran Aisa, poeta i escriptor barceloní

2007-05-09T15:36:00.000-07:00

“Cadascú ha fet el seu Raval”

Historiador, anarquista, poeta i escriptor. Ferran Aisa va néixer als anys cinquanta al barri barceloní del Raval, lloc del que mai s’ha volgut desvincular. Entre els darrers llibres que ha publicat trobem, Contrarevolució: els fets de maig de 1937 i La Internacional: el naixement de la cultura obrera.

POPULAR

Ferran Aisa ha publicat gairebé una desena de llibres que parlen, entre altres coses, sobre el barri del Raval, la cultura anarquista a Catalunya i el pensament obrer. A més dels seus llibres, Aisa és col•laborador del diari Avui, on hi escriu a l’apartat de Cultura. L’any 2004 es van reconèixer els mèrits de l’historiador barceloní, que va rebre el premi Ciutat de Barcelona junt amb la pianista Alicia de Larrocha. El guardó li va ser concedit pel seu llibre “Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999)” al considerar que és una aportació destacada per a la història d’una institució rellevant de la cultura popular barcelonina del segle XX.

-En el seu llibre “El Raval. Un espai al marge” vostè plasma El Raval com un món apart dins de Barcelona. Què és allò que fa del Raval un món propi?
-El barri del Raval ja va néixer com un lloc al marge de la ciutat. Allà hi anava a parar tot allò que Barcelona no volia: escorxadors, granges… A més La Rambla marcava els límits de la ciutat, i el Raval quedava extramurs.

-Quin creu que és el desencadenant de conductes incíviques al barri, com ara la prostitució?
-Les conductes incíviques són un problema d’educació i de marginació. La prostitució barata que ha arribat aquí està lligada a un nivell cultural insuficient.

- Tot i aquesta cara obscura, als anys setanta el barri va viure una dècada d’esplendor. Què va originar-la?
-El Raval va ser descobert per intel•lectuals, sobretot escriptors, que van posar-lo de moda. Van trobar en el barri un “imaginari” en el que centrar les seves novel•les. Però als anys vuitanta, la droga i la prostitució van dur el barri cap al “desencís”.

- Creu que l’actual idea de remodelar el barri faria desaparèixer el caràcter propi del Raval?
-Les ciutats són com éssers vius, són coses canviants. El Raval no ha estat sempre el mateix. Fa anys hi havia un ambient poètic, hi havia gent d’arreu d’Espanya i s’hi feia una vida molt popular que s’ha perdut per la manca de comunicació.

- I quin tipus de comunicació té la gent de diferents cultures que cohabiten ara al Raval?
-La nova inmigració no comparteix ni la llengua ni la cultura. Viu més tipus gueto: marroquins amb marroquins, filipins amb filipins… no hi ha fusió ni entre ells ni amb els d’aquí. Cadascú ha fet el seu Raval.

-Diria que s’han creat a Barcelona altres “espais al marge”?
-En qualsevol barri pot haver-hi un espai de marginació. En el seu moment, Can Tunis va ser-ho.

-Antigament es coneixia el Raval com el “Barri Xino”. Perquè aquest sobrenom?
-Era un dels llocs amb més densitat del món, equiparable amb Shangai. Als anys cinquanta ja existien les cases pastera, on hi vivíen quatre o cinc famílies en una sola casa.

-Vostè cita el Raval en molts dels seus poemes. Tenim una ciutat poètica?
-Barcelona té una èpica molt important que espera per ser explotada literariament, cinematogràficament… És una Barcelona romàntica de la qual no se n’ha sabut aprofitar aquesta virtut. A més, són molts els poetes i escriptors coneguts que han nascut aquí: Maruja Torres, Vázquez Montalbán, Terenci Moix…

-Amb quin adjectiu definiria Barcelona?
-¡Viva! Ha estat una ciutat molt viva quan el món popular ha funcionat, quan hi ha hagut vida al carrer. Avui dia falta el compromís de la gent amb la seva ciutat. Cal el pes de les persones perquè la ciutat creixi amb més essència.

-Quina és la finalitat de la poesia? Creu que pot moure la gent a reivindicar causes polítiques o socials?
-La poesia té un punt de rebel•lió. Sempre ha de tenir un fons contundent. Ara, la poesia es queda una mica en l’intent d’expressar realment el que vol i d’arribar a la gent; de tenir un acte revolucionari.

-Els seus poemes parlen de la vida al carrer, de la gent, de l’ambient que s’hi respira, de la llum… Amb quin color podría identificar una ciutat com Barcelona?
-En èpoques anteriors es deia que era una Barcelona gris. Però ara podríem dir que és multicolor.

El PSC promet l'aplicació de la Llei per a persones en situació de dependència

2007-05-09T15:33:00.000-07:00

El PSC ha presentat recentment un Manifest Electoral de cara a les próximes eleccions municipals del proper mes de maig. El segon punt dels cinc apartats principals que recull el Manifest, està dedicat als “pobles i ciutats cohesionats: barris i famílies”. Els socialistes es comprometen en aquest punt a aplicar la recent aprovació de la “Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència”. Aquest nou servei va adreçat al suport i l’atenció de les persones amb discapacitats físiques, psíquiques i sensorials, les persones amb malaltia mental i els malalts crònics. S’ha près aquesta decisió per tal d’ajudar a les famílies que fins ara han assumit la cura d’aquest col•lectiu que actualment formen més de 330.000 persones a Catalunya.
El partit socialista ha assegurat que posarà en pràctica aquesta Llei aquest mateix any 2007 si guanya les properes municipals. La promesa socialista és garantir, en un primer moment, l’atenció d’aquelles persones amb dependències més greus, fins arribar a l’aplicació total aquest servei l’any 2015, donant cobertura a les persones amb dependències més lleus.

ÁFRICAS. Cosas que pasan no tan lejos, Bru Rovira

2007-04-24T08:11:00.000-07:00

La África Atómica

Bru Rovira dedica el primer capítulo de su libro Áfricas a hacer un reportage sobre los diferentes personajes que componen un grupo de música africano, los cuales son a la vez, sus compañeros de viaje. El grupo se llama Atomic Music. Està formado por dos vocalistas, tres guitarras, cuerpo de baile, teclados y batería. Entre ellos están Sango (conocido como El Emperador y líder de la banda), Aidah (una chica joven ugandesa, vocalista del grupo) y Papi Ngoy (el batería del grupo que hace también el papel de bufón acróbata). Los componentes de Atomic Music se conocieron en Kampala. Allí se encontraron después de haber ido a para a la capital de Uganda como refugiados de las guerras del Congo y de los Grandes Lagos, y fue entonces cuando decidieron formar Atomic Music. Rovira define la esencia filosófica de la banda con una frase de Sango, su líder, que le dice al periodista “el dinero no es nada, el dinero, amigo mío, se esfuma tal como llega. Lo importante, hermano, son las personas, los amigos”.
El autor del libro se encontraba con el grupo musical africano acompañándolos en una gira artística por Sur Sudán. Esta gira es fruto de la contratación de Atomic Music por parte de la Organización Mundial de la Salud con la intención de hacer una campaña de movilización para favorecer que la gente del país se vacunara para evitar la polio y prevenir el sida. La OMS organizaba, aseguraba y remuneraba todos los conciertos y los músicos se dedicarían simplemente a llegar al pueblo acordado y a realizar allí su actuación. Hecho que en Sur Sudán, según el autor, era mucho más difícil de lo que podía parecer. Rovira relata cómo viven los componentes de la banda las diversas dificultades que encuentran durante el viaje en un 4x4, así como las dificultades de su país en general. La manera que encuentran los músicos de ayudarles a superar su Tercer Mundo es la marihuana africana. Lo deja claro El Emperador cuando expresa con total naturalidad “Tenemos políticos que sólo piensan en robar. ¿Y qué podemos hacer? Fumar. Fumar para olvidar toda esta mierda”.

Kapuscinski

El autor del libro cita un par de veces al consagrado periodista Ryszard Kapuscinski. La primera cita la hace en referencia a la guerra empezó en 1953 y que desde entonces divide Sudán. Esta conflicto bélico fue calificado por Kapuscinski como una guerra de “hombres armados contra hombres indefensos”. La segunda cita del periodista polaco que Bru Rovira menciona en Áfricas es para definir una de las tres fuerzas militares que intervienen en el confrontamiento del país, el ejército del gobierno islámico de Jartum. Para Kapuscinski, “Jartum hace hoy con los dinkas y con los nuer lo que Stalin hizo con los ucranianos en 1932: condenarlos a la muerte por hambre”.

El grito de guerra del reportero

“Una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la noticia…” este es el grito de guerra del reportero atribuido a José Martí Gómez, que pone de manifiesto la labor del reportero al abandonar un territorio en el que ha estado inmerso por un tiempo, para después volver a casa, o a una ciudad distinta, y seguir constantemente al pie de la novedad.

Clea Koff

Clea Koff es una antropóloga forense que estudia los huesos del esqueleto humano para poder explicar la manera en que fueron asesinados algunos africanos durante la guerra. Koff estuvo en Ruanda en el año 1996 trabajando para el Tribunal Penal Internacional. Allí descubrió que los asesinos les cortaban los tendones de Aquiles a sus víctimas para inmovilizarlas y después volver para rematarlas.

Béatrice

Béatrice es una chica africana que Bru conoce en Camerún la noche antes de su regreso a Barcelona. Béatrice es ruandesa pero vive en Bruselas, dónde fue a parar con su madre después de escapar del genocidio. Después de ese fugaz encuentro, Bru queda prendado de la belleza y la armonía de la africana. Un día Bru recibe una carta de Béatrice y, a partir de ese momento, mantienen una relación de amistad a través de la correspondencia.
El autor compara a Béatrice con una niña que fotografió en la puerta de una iglesia. Cuando Bru dice “Béatrice es la niña de Nymata que tengo colgada en la pared del estudio”, se puede estar refiriendo a que Béatrice es una niña más como la de Nymata. Y, como dice el autor, “tenía la mirada llena de dolor”.

"No tenemos sede en Barcelona"

2007-03-26T05:31:00.000-07:00

Inicio un reportatge sobre l’organització i representació del partit polític la Falange Española de las J.O.N.S a Catalunya i els propòsits d’aquest partit, que es considera a sí mateix pseudodemocràtic, en la candidatura a les eleccions municipals que tindran lloc el proper mes de maig. El primer que faig és endinsar-me a la seva pàgina web en busca d’un número de telèfon que pugui posar-me en contacte amb els representants de la Falange a Catalunya i de la direcció per localitzar la seva Seu a Barcelona. Només entrar a la web oficial del partit hi trobo un gran cartell prou vistós com per acaparar la meva atenció. Amb una tipografia de lletres capitals de colors negre i vermell hi posa: “¡Español! ¿Qué ves cuando sales a la calle? ¿Cuándo paseas al perro? ¿Cuándo vas a comprar? ¿Cuándo sales con tu familia o amigos? No contestes, nosotros te lo decimos: ¡INMIGRANTES! Ayúdanos a parar la INVA-SIÓN. Afíliate a La Falange en Cataluña”.
Després de la lectura, prosegueixo amb el meu objectiu. Finalment, trobo un telèfon de contacte de La Falange a Catalunya. És un telèfon mòbil i quan truco em surt directament el contestador, està apagat. Aleshores em decideixo a trucar al tèlefon fix que apareix a la web, però tampoc obtinc resposta. Més tard hi insisteixo als dos números, però res. Vist l’èxit nul del meu segon intent, truco al telèfon d’informació de Barcelona i aconsegueixo la direcció de la Seu i un nou telèfon de contacte. Segueixo sense obtenir resposta a les meves trucades però no em dono per vençuda i decideixo anar al carrer València on suposadament hi tenen la Seu. Però allà no contesta ningú quan pico al timbre. Una estona després envio un mail a FEJONS_BCN@terra.es, adreça que surt a la seva pàgina web a l’apartat de La Falange en Cataluña. Degut a la meva frustrada búsqueda per contactar amb el partit, torno a trucar a un altre telèfon d’informació on em diuen que el partit té una nova seu i em donen una altra adreça i de nou, un altre número de teléfon. Al comprovar que tampoc em contesten aquesta vegada, em decanto per provar sort trucant a la Seu central que La Falange Española té a Madrid. Aquí sí que hi veig un punt d’esperança quan un home contesta la meva trucada. Quan li pregunto per la delegació a Barcelona, l’home em demana uns segons d’espera. Seguidament, sento que pregunta a algú que està amb ell: “Oye, no tenemos sede en Barcelona, ¿verdad?”. Aleshores reprèn la nostra conversa i em contesta: “Teníamos una sede en la calle Valencia. Ahora ya no tenemos sede en Barcelona, seguro”.
Arribat el punt de tal contradicció, he tornat a visitar la web en busca d’alguna explicació al que m’acabaven de comunicar a la delegació central del partit polític. A la pàgina web s’informa que el partit de La Falange a Catalunya no es presentarà a les eleccions municipals ja que les sigles falangistes que donen nom al partit es troben pendents de sentencia judicial a causa d’una demanda imposada per un grup escindit del mateix partit. A la pàgina web oficial del partit no hi apareix cap llista ni cap nom de candidat que es presenti a les properes eleccions municipals del mes de maig.

2007-03-26T05:04:00.000-07:00

José Antonio Marina, filòsof

“La comunicació és l’antídot de la por”

El pedagog, filòsof i escriptor José Antonio Marina visita la Facultat de Comunicació Blanquerna acompanyat del professor de la Facultat Ferran Sáez. Després d’una breu presentació sobre la seva vida professional, que va fer el seu acompanyant i amic, José Antonio Marina va alçar-se sobre el pòdium de la sala per iniciar la conferència, i tal com ell mateix ens va indicar “poder veure les cares de tots els alumnes”, fet que tots els assistents li vam agrair.
Marina va acceptar de participar en les XIII Jornades Blanquerna per presentar el seu nou llibre Anatomía del miedo: un tratado sobre la valentía. Al llarg de la conferència, el convidat va exposar les diverses idees del seu llibre, entre les quals trobem que la valentia i la covardia són dues maneres diferents d’enfrontar la por, i que “és la pròpia intel·ligència humana la que fa que tinguem una certa por”. Marina va esmentar, només començar, que ha dedicat tota la vida a estudiar una intel·ligència nova on els sentiments també hi són presents, argumentant que “sempre que fem alguna cosa, la fem per mantenir o canviar el nostre estat d’ànim”. Així, Marina va explicar que hi ha dos sentiments bàsics en la comunicació: la por i la fúria. El filòsof va definir la por com “aquella emoció que ens adverteix de la presència d’un perill” i va donar a conèixer els quatre possibles mecanismes que es posen en pràctica per evitar aquest perill: la fugida, l’atac, la immobilitat i les conductes de submissió. Aquests quatre mecanismes es posen en marxa quan sentim por, “bé perqué detectem la presència d’un perill o bé perquè alguna cosa, encara que no sigui perillosa, crea una inseguretat i una incapacitat en nosaltres”. Marina va dir que, actualment, “ens trobem en una època bastant poruga” gràcies, en bona part, a l’incertesa que provoca la globalització. Aquest temor a la globalització pertany, segons el conferenciant, a la por innata de “no saber on sóc”. Un altre tema que preocupa molt i del qual va parlar també el filòsof Marina, és la valentia. Marina defineix el valent com aquella persona que “està disposada a fer certes coses malgrat la por que sent o malgrat l’esforç que això li suposa”. Segons el doctor, són gent amb actitud emprenedora que prioritza els seus valors principals davant la por perquè creuen que tenen l’obligació de defensar-los. Marina creu que s’ha de poder ser valent per superar qualsevol por i argumenta que, curiosament, totes les cultures del món entenen la valentia com una bona cosa. També va dir que tots hem de ser conscients que “el gran antídot de la por és la comunicació” perquè l’aillament i el silenci són aliats incondicionals de la por i mitjançant aquests mai no la podrem superar.
Finalment, José Antonio Marina va esmentar la certesa que “avui dia el periodista es veu molt pressionat pels grans mitjans de comunicació” i això fa crèixer una certa por a explicar tota la veritat del que succeeix al món. El filòsof de la “nova intel·ligència” va voler acabar animant els periodistes d’avui i els futurs periodistes a “exercir la valentia per sobre de les dificultats”.

106 persones moren d’accident laboral a Barcelona l’any 2006

2007-03-15T04:55:00.000-07:00

Durant l’any 2006 han tingut lloc a Barcelona 106 accidents mortals en jornada de treball. Ademés hi ha hagut 860 accidents greus, formant un total de 121.521 accidents en l’àmbit laboral. Aquest mateix any, a Catalunya, hi han hagut 143 morts i 1.250 accidents laborals greus, formant un total de 162.979 entre lleus, greus i mortals. Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya revel·len que de les 143 persones que han mort mentre treballaven, un 61% tenien un tipus de contracte fix i un 39% estaven contractats eventualment. Si ens fixem en el sexe de les víctimes mortals, veurem que hi predomina clarament el masculí, ja que 136 són homes i 7 són dones. Passa el mateix a la resta d’accidents lleus i de gravetat. El nombre d’accidents ha minvat de manera gairebé insignificant respecte a l’any 2005, quan van haver-hi un total de 152.674, 102 dels quals van resultar mortals i 1.423 van provocar conseqüències greus. L’any 2006 el sector econòmic serveis resulta ser el que té el percentatge més alt d’accidents mortals, amb el 64,29%. El segueix el sector de la indústria, amb un 47,83% i el sector de la construcció amb el 8,82% (al sector de l’agricultura han anat disminuint els accidents laborals fins al punt de tenir el 0,00% en l’any 2006).
Malgrat les diverses mesures que ha vingut duent a terme l’Administració per tal d’evitar riscos en l’àmbit laboral mitjançant normes com la formació obligatòria en aquest camp, l’evolució d’accidents de treball sembla estancada.
Segons el Servei d’Estudis i Estadístiques de la Generalitat de Catalunya, la majoria dels accidents greus i mortals a Catalunya es produeixen dins la comarca del Barcelonès, on durant l’any 2006 ha sumat 47 treballadors morts i 369 ferits greus. Les altres comarques que comporten més accidents en l’àmbit laboral són, en aquest ordre, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat.
L’evolució de la sinistralitat laboral no va en augment ni en descens pel que fa als últims anys. Se segueix mantenint gairebé el mateix nombre de morts durant el trienni 2004-2006 i, fins aquest últim mes de gener del 2007, durant el qual s’han enregistrat un total de 140 accidents mortals, tan sols n’hi ha hagut tres menys que l’any passat.