Dues carniceríes, dues Barcelones

Els problemes de Sarrià i la Barceloneta explicats pels seus carnicers


A la carnicería Mir del carrer Major de Sarrià la mestressa Ana Maria Mir xerra animadament amb una clienta mentre la seva dependenta atén a la resta. “A Sarrià s’hi viu bé, hi ha gent de calers” afirma Àngels Batlle, més coneguda al barri com l’Angelona, una dona viuda de 70 anys i sarrianenca de tota la vida. Una passejada pel carrer Major de Sarrià i pels seus voltants posa de clar manifest que es tracta d’un barri on hi predomina la classe mitja-alta i els comerços més antics comparteixen vorera amb les botigues de roba i complements més modernes. El districte de Sarrià-Sant Gervasi es caracteritza per ser una zona residencial i benestant amb escoles i centres sanitaris de prestigi. L’Angelona diu estar orgullosa del barri que l’ha vist crèixer i assegura que el que més li agrada és la gent. Se sent afortunada pel fet de poder dir que a Sarrià hi ha vingut gent nova però no s’ha perdut el caràcter sarrianenc de sempre.
Per a ella “Sarrià és el millor barri de tots”, ho diu recordant una dita popular: “Terrassa els de mala raça, Sabadell els de mala pell, Barcelona uns embusteros i Sarrià la flor del rei”. Justifica aquesta distinció entre Barcelona i Sarrià alegant que al barri sempre s’han sentit una zona a part, i que actualment “quan fan manifestacions o fires a Barcelona, nosaltres no ens en enterem”. Als sarrianencs els hi costa veure’s formar part del conjunt de la ciutat des del 1921, quan l’Ajuntament de Barcelona va reobrir un expedient d’agregació i, malgrat l’oposició dels sarrianencs, Sarrià va quedar agregat a la ciutat per decret reial, sent així l’últim poble dels voltants a incorporar-se a Barcelona.
Tot i l’orgull que senten els sarrianencs envers el seu barri, la mestressa Ana Maria i l’Angelona coincideixen a l’hora d’indifnar-se pel que és, segons elles, el pitjor del barri: “aquí hi falta un bus urbà” diuen alçant la veu. Ara fa 3 anys que van treure l’autobús que passava pel carrer Major de Sarrià i que ara el lloc més proper on para és a l’Avinguda Foix que es troba a dalt del barri on tots els carrers fan pujada. Mentre mestressa i clienta parlen del tema, passa per davant de la carnicería una senyora d’uns 80 anys a la qual l’Angelona reconeix i saluda alegrement. La dona puja el carrer amb el carro de la compra ple i, amb grans esforços, aconsegueix arrossegar-lo carrer amunt. “Ho veus, la gent gran ja no podem amb aquestes pujades, necessitem el bus. És una vergonya” diu indignada l’Angelona recordant que, a més, l’ambulatori està molt lluny del nucli antic on hi viu molta gent d’edat avançada.


Una altra cara de Barcelona

Els germans Batllori, Trini i Mario, de 40 i 36 anys, amos d’una de les carniceríes més antigues de la ciutat situada al mercat de la Barceloneta des de 1875, no troven a faltar un autobús urbà ja que el barri, entre el metro, els taxis i els autobusos, està ben comunicat pel transport públic. La cara amarga de la Barceloneta és una altra: l’incivisme. A en Mario Batllori el que més li agrada del seu barri és el mar, però es queixa de la falta d’ambient comercial i de l’incivisme que s’està produint en els últims anys. Pere De Val, carnicer des de fa 50 anys a Carns Batllori, recorda que anbans el barri era un típic punt de la costa i tenia un ambient tranquil on la gent venia a passejar per la platja i ara “deixes el pis tancat i te’l trobes obert”.
L’onada d’inmigrants i el creixent nombre de turistes que en els últims anys han anat visitant la Barceloneta, preocupen als barcelonetins que veuen com es va perdent el caràcter originari del barri per convertir-se en una zona caracteritzada per l’oci i l’hosteleria, amb la platja com el principal i gairebé únic punt d’atracció turística. “Abans la platja era nostre, del barri, i ara és de la ciutat” diu Trini Batllori mentre recorda l’ús turístic i exclusiu que l’Ajuntament n’està fent de la platja de la Barceloneta.
En els seus orígens, la Barceloneta era un barri caracteritzat per la pesca i les activitats portuàries on els seus habitants eren originaris de la ciutat. Actualment, el mercat de la Barceloneta el visiten tot tipus de clients, “tan pot venir a la parada una senyora d’alt poder adquisitiu, com un inmigrant amb poder adquisitiu baix, com un pidulaire amb 50 céntims demanant alguna cosa per menjar” explica Pere De Val.
Com a contrast de l’ambient popular que encara avui dia s’hi viu al nucli antic de Sarrià, els Batllori creuen que la Barceloneta necessita a hores d’ara un impuls econòmic per crear al nucli més antic “un incentiu, com ara una escola d’idiomes o un centre cívic, per què la gent es vegi obligada a venir per l’interior del barri i no només per l’exterior (la platja)”. Mario Batllori explica que el mercat ja ha contribuit força a revifar l’originari ambient de barri, però assegura que encara queda molt per fer.

Eleccions municipals maig 2007

Entrevista a Aintzane Conesa

Regidora número 3 del PSC de Sant Cugat del Vallès i cap de campanya de les eleccions municipals maig ’07.
Membre fundadora de les JSC


“Sant Cugat necessita recuperar l’esperit
de poble”


-Quina trajectoria va seguir per formar part de la regidoria del PSC de Sant Cugat?
-Vaig entrar al PSC amb setze anys i dos anys més tard formava part d’un grup d’opinió del partit. Sóc membre fundadora de les Joventuts Socialistes de Catalunya. El 2003, amb vint anys, era la número cinc de les llistes i sóc regidora des d’aleshores. Actualment sóc la número tres de la candidatura i dirigeixo la campanya electoral de Sant Cugat amb moltes ganes i confiança.

-Quins són els punts forts de la vostra campanya?
-La nostra principal premisa és fer dels reptes oportunitats. El primer repte que té Sant Cugat és el creixement a cop de promoció urbanística que ha experimentat en els últims anys. És un model de creixement urbà dispers en zones residencials que ha creat un ambient molt fred entre els ciutadans. Nosaltres proposem que hi hagi una xarxa de centres cívics en tots els barris, ja que els equipaments públics són la garantia que la gent s’hi trobi, s’hi relacioni i s’hi conegui. Sant Cugat necessita recuperar l’esperit del poble que va ser. Ha de primar la iniciativa pública sobre la iniciativa privada.

-On creu que es troba el límit en el brutal creixement urbanístic que ha sofert la ciutat als darrers anys?
-El nostre límit és el límit que hem pactat. A l’anterior legislatura vam fer el “pacte de creixement” en el qual es limitava el nombre d’habitants a Sant Cugat en 90.000 i, a més, es preveia com crèixer alhora en serveis públics. Ara tenim la responsabilitat de pactar un pla d’equipaments entre totes les forces polítiques per garantir que aquest creixement no impliqui una pèrdua de la qualitat de vida.

-La majoria de joves santcugatencs es veuen obligats a marxar de la ciutat quan decideixen independitzar-se. Quines mesures es prendran per facilitar l’accés dels joves a les vivendes?
-Creiem que han d’haver altres línies d’actuació a més de la promoció d’habitatge públic. Gràcies al govern de la Generalitat tenim a Sant Cugat una oficina local d’habitatge que actua d’aval si els joves no paguen el lloguer als propietaris. En el nostre programa electoral proposem unes bonificacions en l’IBI als propietaris de les vivendes deshabitades perquè posin les seves propietats al mercat de lloguer.

-El candidat socialista Salvador Gausa ha acusat recentment l’actual govern convergent d’estar més preocupat pel creixement urbanístic de la ciutat que per la cultura. Quina proposta feu des del PSC per prioritzar la cultura del municipi?
-Nosaltres creiem que a Sant Cugat hi ha un nivell cultural bastant alt dins de la mitjana de Catalunya. Per això volem per a l’Auditori de Sant Cugat un programa de més qualitat i no tan comercial. A més volem promoure altres espais de cultura a part de l’Auditori, com per exemple les galeries d’art i el teatre La Unió.

-En la vostra campanya presenteu l’Educació com un dels punts forts del programa electoral. Sant Cugat és un dels municipis amb més població infantil de Catalunya. Creu que hi ha suficients places a les escoles públiques?
-Actualment patim un dèficit de places públiques. No s’ha construit a Sant Cugat cap escola bressol pública en aquest últim mandat. S’ha de garantir que tots els infants de Sant Cugat puguin tenir una plaça a l’escola bressol pública perquè aquest és un eix de les polítiques de conciliació.

-Respecte a la sanitat pública, és cert que Sant Cugat no disposa de cap ambulància que tingui la base dins el propi municipi?
-Fins ara Sant Cugat no disposava d’ambulàncies propies però recentment s’han posat dues ambulàncies de vint-i-quatre hores. Ara el que cal és un vehícle d’atenció medicalitzada (VAM) que encara no podem tenir perquè va sempre vinculat a un hospital.

-No creu que és força preocupant que una ciutat de 90.000 habitants com Sant Cugat no tingui un hospital públic?
-La Conselleria de Salut ens va donar l’oportunitat de tenir un hospital públic, però l’actual alcalde Lluís Recoder va proposar uns terrenys que no eren municipals (pertanyien a la Generalitat) per a la ubicació de l’hospital i, finalment, el centre va adjudicar-se a Rubí, on sí es van oferir uns terrenys propis del municipi. Tot i així, estem contents de poder comptar amb un hospital de referència a Rubí, on s’hi pot accedir fàcilment des de Sant Cugat.

-Creu que ha resultat eficaç la presència dels Mossos d’Esquadra a Sant Cugat? Era realment necessària la incorporació del cos policial al municipi?
-Era necessari i estem satisfets de la incoporació dels mossos. És cert que hi ha hagut casos de robatoris amb violència i robatoris silenciosos, però el conjunt de forces polítiques tenim la responsabilitat de no crear alarmisme en aquest tema. Pot haver-hi sensació d’inseguretat però el cert és que hi ha una seguretat efectiva. Des del PSC proposem la incorporació de 24 agents de la policia local per al proper mandat. El problema que hi ha hagut fins ara no ha estat el nombre d’efectius, sinó la gestió d’aquesta seguretat.

Entrevista a Ferran Aisa, poeta i escriptor barceloní

“Cadascú ha fet el seu Raval”

Historiador, anarquista, poeta i escriptor. Ferran Aisa va néixer als anys cinquanta al barri barceloní del Raval, lloc del que mai s’ha volgut desvincular. Entre els darrers llibres que ha publicat trobem, Contrarevolució: els fets de maig de 1937 i La Internacional: el naixement de la cultura obrera.

POPULAR

Ferran Aisa ha publicat gairebé una desena de llibres que parlen, entre altres coses, sobre el barri del Raval, la cultura anarquista a Catalunya i el pensament obrer. A més dels seus llibres, Aisa és col•laborador del diari Avui, on hi escriu a l’apartat de Cultura. L’any 2004 es van reconèixer els mèrits de l’historiador barceloní, que va rebre el premi Ciutat de Barcelona junt amb la pianista Alicia de Larrocha. El guardó li va ser concedit pel seu llibre “Una història de Barcelona. Ateneu Enciclopèdic Popular (1902-1999)” al considerar que és una aportació destacada per a la història d’una institució rellevant de la cultura popular barcelonina del segle XX.


-En el seu llibre “El Raval. Un espai al marge” vostè plasma El Raval com un món apart dins de Barcelona. Què és allò que fa del Raval un món propi?
-El barri del Raval ja va néixer com un lloc al marge de la ciutat. Allà hi anava a parar tot allò que Barcelona no volia: escorxadors, granges… A més La Rambla marcava els límits de la ciutat, i el Raval quedava extramurs.

-Quin creu que és el desencadenant de conductes incíviques al barri, com ara la prostitució?
-Les conductes incíviques són un problema d’educació i de marginació. La prostitució barata que ha arribat aquí està lligada a un nivell cultural insuficient.

- Tot i aquesta cara obscura, als anys setanta el barri va viure una dècada d’esplendor. Què va originar-la?
-El Raval va ser descobert per intel•lectuals, sobretot escriptors, que van posar-lo de moda. Van trobar en el barri un “imaginari” en el que centrar les seves novel•les. Però als anys vuitanta, la droga i la prostitució van dur el barri cap al “desencís”.

- Creu que l’actual idea de remodelar el barri faria desaparèixer el caràcter propi del Raval?
-Les ciutats són com éssers vius, són coses canviants. El Raval no ha estat sempre el mateix. Fa anys hi havia un ambient poètic, hi havia gent d’arreu d’Espanya i s’hi feia una vida molt popular que s’ha perdut per la manca de comunicació.

- I quin tipus de comunicació té la gent de diferents cultures que cohabiten ara al Raval?
-La nova inmigració no comparteix ni la llengua ni la cultura. Viu més tipus gueto: marroquins amb marroquins, filipins amb filipins… no hi ha fusió ni entre ells ni amb els d’aquí. Cadascú ha fet el seu Raval.

-Diria que s’han creat a Barcelona altres “espais al marge”?
-En qualsevol barri pot haver-hi un espai de marginació. En el seu moment, Can Tunis va ser-ho.

-Antigament es coneixia el Raval com el “Barri Xino”. Perquè aquest sobrenom?
-Era un dels llocs amb més densitat del món, equiparable amb Shangai. Als anys cinquanta ja existien les cases pastera, on hi vivíen quatre o cinc famílies en una sola casa.

-Vostè cita el Raval en molts dels seus poemes. Tenim una ciutat poètica?
-Barcelona té una èpica molt important que espera per ser explotada literariament, cinematogràficament… És una Barcelona romàntica de la qual no se n’ha sabut aprofitar aquesta virtut. A més, són molts els poetes i escriptors coneguts que han nascut aquí: Maruja Torres, Vázquez Montalbán, Terenci Moix…

-Amb quin adjectiu definiria Barcelona?
-¡Viva! Ha estat una ciutat molt viva quan el món popular ha funcionat, quan hi ha hagut vida al carrer. Avui dia falta el compromís de la gent amb la seva ciutat. Cal el pes de les persones perquè la ciutat creixi amb més essència.

-Quina és la finalitat de la poesia? Creu que pot moure la gent a reivindicar causes polítiques o socials?
-La poesia té un punt de rebel•lió. Sempre ha de tenir un fons contundent. Ara, la poesia es queda una mica en l’intent d’expressar realment el que vol i d’arribar a la gent; de tenir un acte revolucionari.

-Els seus poemes parlen de la vida al carrer, de la gent, de l’ambient que s’hi respira, de la llum… Amb quin color podría identificar una ciutat com Barcelona?
-En èpoques anteriors es deia que era una Barcelona gris. Però ara podríem dir que és multicolor.

El PSC promet l'aplicació de la Llei per a persones en situació de dependència

El PSC ha presentat recentment un Manifest Electoral de cara a les próximes eleccions municipals del proper mes de maig. El segon punt dels cinc apartats principals que recull el Manifest, està dedicat als “pobles i ciutats cohesionats: barris i famílies”. Els socialistes es comprometen en aquest punt a aplicar la recent aprovació de la “Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència”. Aquest nou servei va adreçat al suport i l’atenció de les persones amb discapacitats físiques, psíquiques i sensorials, les persones amb malaltia mental i els malalts crònics. S’ha près aquesta decisió per tal d’ajudar a les famílies que fins ara han assumit la cura d’aquest col•lectiu que actualment formen més de 330.000 persones a Catalunya.
El partit socialista ha assegurat que posarà en pràctica aquesta Llei aquest mateix any 2007 si guanya les properes municipals. La promesa socialista és garantir, en un primer moment, l’atenció d’aquelles persones amb dependències més greus, fins arribar a l’aplicació total aquest servei l’any 2015, donant cobertura a les persones amb dependències més lleus.

ÁFRICAS. Cosas que pasan no tan lejos, Bru Rovira

La África Atómica

Bru Rovira dedica el primer capítulo de su libro Áfricas a hacer un reportage sobre los diferentes personajes que componen un grupo de música africano, los cuales son a la vez, sus compañeros de viaje. El grupo se llama Atomic Music. Està formado por dos vocalistas, tres guitarras, cuerpo de baile, teclados y batería. Entre ellos están Sango (conocido como El Emperador y líder de la banda), Aidah (una chica joven ugandesa, vocalista del grupo) y Papi Ngoy (el batería del grupo que hace también el papel de bufón acróbata). Los componentes de Atomic Music se conocieron en Kampala. Allí se encontraron después de haber ido a para a la capital de Uganda como refugiados de las guerras del Congo y de los Grandes Lagos, y fue entonces cuando decidieron formar Atomic Music. Rovira define la esencia filosófica de la banda con una frase de Sango, su líder, que le dice al periodista “el dinero no es nada, el dinero, amigo mío, se esfuma tal como llega. Lo importante, hermano, son las personas, los amigos”.
El autor del libro se encontraba con el grupo musical africano acompañándolos en una gira artística por Sur Sudán. Esta gira es fruto de la contratación de Atomic Music por parte de la Organización Mundial de la Salud con la intención de hacer una campaña de movilización para favorecer que la gente del país se vacunara para evitar la polio y prevenir el sida. La OMS organizaba, aseguraba y remuneraba todos los conciertos y los músicos se dedicarían simplemente a llegar al pueblo acordado y a realizar allí su actuación. Hecho que en Sur Sudán, según el autor, era mucho más difícil de lo que podía parecer. Rovira relata cómo viven los componentes de la banda las diversas dificultades que encuentran durante el viaje en un 4x4, así como las dificultades de su país en general. La manera que encuentran los músicos de ayudarles a superar su Tercer Mundo es la marihuana africana. Lo deja claro El Emperador cuando expresa con total naturalidad “Tenemos políticos que sólo piensan en robar. ¿Y qué podemos hacer? Fumar. Fumar para olvidar toda esta mierda”.


Kapuscinski

El autor del libro cita un par de veces al consagrado periodista Ryszard Kapuscinski. La primera cita la hace en referencia a la guerra empezó en 1953 y que desde entonces divide Sudán. Esta conflicto bélico fue calificado por Kapuscinski como una guerra de “hombres armados contra hombres indefensos”. La segunda cita del periodista polaco que Bru Rovira menciona en Áfricas es para definir una de las tres fuerzas militares que intervienen en el confrontamiento del país, el ejército del gobierno islámico de Jartum. Para Kapuscinski, “Jartum hace hoy con los dinkas y con los nuer lo que Stalin hizo con los ucranianos en 1932: condenarlos a la muerte por hambre”.



El grito de guerra del reportero

“Una nueva ciudad, una nueva aventura, siempre en busca de la noticia…” este es el grito de guerra del reportero atribuido a José Martí Gómez, que pone de manifiesto la labor del reportero al abandonar un territorio en el que ha estado inmerso por un tiempo, para después volver a casa, o a una ciudad distinta, y seguir constantemente al pie de la novedad.


Clea Koff

Clea Koff es una antropóloga forense que estudia los huesos del esqueleto humano para poder explicar la manera en que fueron asesinados algunos africanos durante la guerra. Koff estuvo en Ruanda en el año 1996 trabajando para el Tribunal Penal Internacional. Allí descubrió que los asesinos les cortaban los tendones de Aquiles a sus víctimas para inmovilizarlas y después volver para rematarlas.


Béatrice

Béatrice es una chica africana que Bru conoce en Camerún la noche antes de su regreso a Barcelona. Béatrice es ruandesa pero vive en Bruselas, dónde fue a parar con su madre después de escapar del genocidio. Después de ese fugaz encuentro, Bru queda prendado de la belleza y la armonía de la africana. Un día Bru recibe una carta de Béatrice y, a partir de ese momento, mantienen una relación de amistad a través de la correspondencia.
El autor compara a Béatrice con una niña que fotografió en la puerta de una iglesia. Cuando Bru dice “Béatrice es la niña de Nymata que tengo colgada en la pared del estudio”, se puede estar refiriendo a que Béatrice es una niña más como la de Nymata. Y, como dice el autor, “tenía la mirada llena de dolor”.

"No tenemos sede en Barcelona"

Inicio un reportatge sobre l’organització i representació del partit polític la Falange Española de las J.O.N.S a Catalunya i els propòsits d’aquest partit, que es considera a sí mateix pseudodemocràtic, en la candidatura a les eleccions municipals que tindran lloc el proper mes de maig. El primer que faig és endinsar-me a la seva pàgina web en busca d’un número de telèfon que pugui posar-me en contacte amb els representants de la Falange a Catalunya i de la direcció per localitzar la seva Seu a Barcelona. Només entrar a la web oficial del partit hi trobo un gran cartell prou vistós com per acaparar la meva atenció. Amb una tipografia de lletres capitals de colors negre i vermell hi posa: “¡Español! ¿Qué ves cuando sales a la calle? ¿Cuándo paseas al perro? ¿Cuándo vas a comprar? ¿Cuándo sales con tu familia o amigos? No contestes, nosotros te lo decimos: ¡INMIGRANTES! Ayúdanos a parar la INVA-SIÓN. Afíliate a La Falange en Cataluña”.
Després de la lectura, prosegueixo amb el meu objectiu. Finalment, trobo un telèfon de contacte de La Falange a Catalunya. És un telèfon mòbil i quan truco em surt directament el contestador, està apagat. Aleshores em decideixo a trucar al tèlefon fix que apareix a la web, però tampoc obtinc resposta. Més tard hi insisteixo als dos números, però res. Vist l’èxit nul del meu segon intent, truco al telèfon d’informació de Barcelona i aconsegueixo la direcció de la Seu i un nou telèfon de contacte. Segueixo sense obtenir resposta a les meves trucades però no em dono per vençuda i decideixo anar al carrer València on suposadament hi tenen la Seu. Però allà no contesta ningú quan pico al timbre. Una estona després envio un mail a FEJONS_BCN@terra.es, adreça que surt a la seva pàgina web a l’apartat de La Falange en Cataluña. Degut a la meva frustrada búsqueda per contactar amb el partit, torno a trucar a un altre telèfon d’informació on em diuen que el partit té una nova seu i em donen una altra adreça i de nou, un altre número de teléfon. Al comprovar que tampoc em contesten aquesta vegada, em decanto per provar sort trucant a la Seu central que La Falange Española té a Madrid. Aquí sí que hi veig un punt d’esperança quan un home contesta la meva trucada. Quan li pregunto per la delegació a Barcelona, l’home em demana uns segons d’espera. Seguidament, sento que pregunta a algú que està amb ell: “Oye, no tenemos sede en Barcelona, ¿verdad?”. Aleshores reprèn la nostra conversa i em contesta: “Teníamos una sede en la calle Valencia. Ahora ya no tenemos sede en Barcelona, seguro”.
Arribat el punt de tal contradicció, he tornat a visitar la web en busca d’alguna explicació al que m’acabaven de comunicar a la delegació central del partit polític. A la pàgina web s’informa que el partit de La Falange a Catalunya no es presentarà a les eleccions municipals ja que les sigles falangistes que donen nom al partit es troben pendents de sentencia judicial a causa d’una demanda imposada per un grup escindit del mateix partit. A la pàgina web oficial del partit no hi apareix cap llista ni cap nom de candidat que es presenti a les properes eleccions municipals del mes de maig.

José Antonio Marina, filòsof

“La comunicació és l’antídot de la por”

El pedagog, filòsof i escriptor José Antonio Marina visita la Facultat de Comunicació Blanquerna acompanyat del professor de la Facultat Ferran Sáez. Després d’una breu presentació sobre la seva vida professional, que va fer el seu acompanyant i amic, José Antonio Marina va alçar-se sobre el pòdium de la sala per iniciar la conferència, i tal com ell mateix ens va indicar “poder veure les cares de tots els alumnes”, fet que tots els assistents li vam agrair.
Marina va acceptar de participar en les XIII Jornades Blanquerna per presentar el seu nou llibre Anatomía del miedo: un tratado sobre la valentía. Al llarg de la conferència, el convidat va exposar les diverses idees del seu llibre, entre les quals trobem que la valentia i la covardia són dues maneres diferents d’enfrontar la por, i que “és la pròpia intel·ligència humana la que fa que tinguem una certa por”. Marina va esmentar, només començar, que ha dedicat tota la vida a estudiar una intel·ligència nova on els sentiments també hi són presents, argumentant que “sempre que fem alguna cosa, la fem per mantenir o canviar el nostre estat d’ànim”. Així, Marina va explicar que hi ha dos sentiments bàsics en la comunicació: la por i la fúria. El filòsof va definir la por com “aquella emoció que ens adverteix de la presència d’un perill” i va donar a conèixer els quatre possibles mecanismes que es posen en pràctica per evitar aquest perill: la fugida, l’atac, la immobilitat i les conductes de submissió. Aquests quatre mecanismes es posen en marxa quan sentim por, “bé perqué detectem la presència d’un perill o bé perquè alguna cosa, encara que no sigui perillosa, crea una inseguretat i una incapacitat en nosaltres”. Marina va dir que, actualment, “ens trobem en una època bastant poruga” gràcies, en bona part, a l’incertesa que provoca la globalització. Aquest temor a la globalització pertany, segons el conferenciant, a la por innata de “no saber on sóc”. Un altre tema que preocupa molt i del qual va parlar també el filòsof Marina, és la valentia. Marina defineix el valent com aquella persona que “està disposada a fer certes coses malgrat la por que sent o malgrat l’esforç que això li suposa”. Segons el doctor, són gent amb actitud emprenedora que prioritza els seus valors principals davant la por perquè creuen que tenen l’obligació de defensar-los. Marina creu que s’ha de poder ser valent per superar qualsevol por i argumenta que, curiosament, totes les cultures del món entenen la valentia com una bona cosa. També va dir que tots hem de ser conscients que “el gran antídot de la por és la comunicació” perquè l’aillament i el silenci són aliats incondicionals de la por i mitjançant aquests mai no la podrem superar.
Finalment, José Antonio Marina va esmentar la certesa que “avui dia el periodista es veu molt pressionat pels grans mitjans de comunicació” i això fa crèixer una certa por a explicar tota la veritat del que succeeix al món. El filòsof de la “nova intel·ligència” va voler acabar animant els periodistes d’avui i els futurs periodistes a “exercir la valentia per sobre de les dificultats”.

106 persones moren d’accident laboral a Barcelona l’any 2006

Durant l’any 2006 han tingut lloc a Barcelona 106 accidents mortals en jornada de treball. Ademés hi ha hagut 860 accidents greus, formant un total de 121.521 accidents en l’àmbit laboral. Aquest mateix any, a Catalunya, hi han hagut 143 morts i 1.250 accidents laborals greus, formant un total de 162.979 entre lleus, greus i mortals. Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya revel·len que de les 143 persones que han mort mentre treballaven, un 61% tenien un tipus de contracte fix i un 39% estaven contractats eventualment. Si ens fixem en el sexe de les víctimes mortals, veurem que hi predomina clarament el masculí, ja que 136 són homes i 7 són dones. Passa el mateix a la resta d’accidents lleus i de gravetat. El nombre d’accidents ha minvat de manera gairebé insignificant respecte a l’any 2005, quan van haver-hi un total de 152.674, 102 dels quals van resultar mortals i 1.423 van provocar conseqüències greus. L’any 2006 el sector econòmic serveis resulta ser el que té el percentatge més alt d’accidents mortals, amb el 64,29%. El segueix el sector de la indústria, amb un 47,83% i el sector de la construcció amb el 8,82% (al sector de l’agricultura han anat disminuint els accidents laborals fins al punt de tenir el 0,00% en l’any 2006).
Malgrat les diverses mesures que ha vingut duent a terme l’Administració per tal d’evitar riscos en l’àmbit laboral mitjançant normes com la formació obligatòria en aquest camp, l’evolució d’accidents de treball sembla estancada.
Segons el Servei d’Estudis i Estadístiques de la Generalitat de Catalunya, la majoria dels accidents greus i mortals a Catalunya es produeixen dins la comarca del Barcelonès, on durant l’any 2006 ha sumat 47 treballadors morts i 369 ferits greus. Les altres comarques que comporten més accidents en l’àmbit laboral són, en aquest ordre, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat.
L’evolució de la sinistralitat laboral no va en augment ni en descens pel que fa als últims anys. Se segueix mantenint gairebé el mateix nombre de morts durant el trienni 2004-2006 i, fins aquest últim mes de gener del 2007, durant el qual s’han enregistrat un total de 140 accidents mortals, tan sols n’hi ha hagut tres menys que l’any passat.